Els Estanys de la Pera amb esquís

6:00h del matí. Sona el despertador. Per uns segons voldries parar-lo, fer mitja volta i a dormir. Però a l’instant et ve a la ment un idíl.lic paisatge blanc que no et pots deixar perdre i saltes del llit!
A les 7h del matí ens trobem a Sant Celoni per sortir en direcció a les pistes d’esquí nòrdic d’Aransa, a prop de Martinet. Abans, però, fem parada a Ribes de Freser per trobar-nos amb els arbuciencs i per llogar esquís. Evidentment, aprofitem la parada per esmorzar bé.
Un cop arribats a l’estació d’Aransa ens equipem i abans de res provem el correcte funcionament dels arves. Ens acompanyen també l’Esther i la Mireia que faran la ruta en raquetes. Ah! I en estil lliure a quatre potes, també ens acompanya en Boris!

Comencem a pujar, primer seguim un tros les pistes d’esquí nòrdic entre un bosc de pins sense grans desnivells fins arribar al refugi lliure de Pollineres. Allà fem una pausa per menjar una mica. Seguim pujant, a partir d’aquí el desnivell augmenta. Passem per davant d’una cascada gelada i els estanys de la Pera totalment gelats i tan coberts de neu que no es distingeixen de la resta del paisatge.
Finalment, arribem al refugi dels Estanys de la Pera. Alguns que encara tenien energia van continuar pujant per poder gaudir d’una baixadeta més. Aviat, però, el temps es complica i així que tots cap al refugi a entrar en calor. El refugi és petitó però la parella que el porta són molt bona gent.

Suposadament estàvem sols al refugi però va resultar estar complet i fins i tot, hi havia un altre gos. No patiu pas, en Boris va tenir la seva pròpia habitació a la part lliure del refugi.
Passem la resta de la tarda al refugi tot xerrant i jugant al Rummi Classic, un joc de taula en el que no acabàvem de posar-nos d’acord en les normes del joc… Així arribem a l’hora de sopar. Un sopar tan abundant que ningú es va quedar amb gana. I per a la sobretaula teníem uns patxarans i limoncello casolans fantàstics, cortesia d’en David, en Xavi i en Francesc.

Durant la nit va nevar, així que diumenge al matí la neu estava genial. El que no estava genial era el temps. Tot i així, sortim en direcció nord-est per una canal ampla cap al pic Colilla. Anem pujant, fins que la meva condició d’inexperta i el mal temps fan que prefereixi començar a baixar, sempre acompanyada d’una part del grup. La resta del grup segueixen pujant una mica més però també es veuen forçats a fer mitja volta.
De baixada tornem a passar per davant el refugi i seguim baixant. Com més baixem, millor temps tenim i, ara sí, ens permet gaudir del fantàstic paisatge blanc que ens envolta i de la baixada, tant que fins i tot jo en alguns moments, m’atreveixo a obrir la meva pròpia traça sobre la neu verge.
Aprofitaré aquest escrit per agrair a aquells que sortida darrera sortida, sigui amb esquís o sense, tenen la bona voluntat i paciència per ensenyar-me i animar-me quan em fallen les cames. Un exemple dels valors a la muntanya.

Núria Teruel