Des de la muntanya màgica de Montserrat, recorrerem els camins de l’interior de Catalunya coneixent la seva història i cultura. Remuntant el riu Llobregat descobrirem les colònies tèxtils que van ser el motor industrial de finals del s. XIX. Gaudirem de la bellesa dels boscos mediterranis, de la fauna i flora de la zona prepirinenca fins arribar a les magnífiques muntanyes que envolten el santuari de Núria a 2000m d’altitud.
Una ruta per fer amb els cinc sentits, un viatge interior que ens ensenyarà a entendre i comprendre l’exterior, a les persones, la seva cultura i la seva història.
Un mitjà de retrobament personal, la manera d’afrontar amb il.lusió i tenacitat una nova fita. Un vehicle d’amistat entre tots els caminants sense diferències de classes i religions.
Una manera pausada de conèixer amb intensitat el nostre país, la seva cultura, la seva història, el seu art i, principalment, la nostra gent.
Hola i gràcies per convidar-me a escriure en la revista com a senderista.
El meu nom és Jabier Maguregi (en euskera no existeix la “v”) i vaig venir a viure a Sant Celoni el mes d’abril, anant a empadronar-me al matí i a apuntar-me al CESC per la tarda, en una clara intenció de voler integrar-me en les activitats de muntanya que el Centre desenvolupa.
Després de llevar-nos ben d´hora sense fer gaire cas de les previsions meteorològiques, doncs havia de ploure tot el dia, vaig començar meva primera excursió amb la meva amiga Núria; a baix a l’autocar estava l´Izmet passant llista i quan ens va demanar quina excursió faríem la Nuria li va dir la llarga, sense cap dubte, vàrem pujar a l´autocar i allà estava la Mònica que em va donar una benvinguda com si ja ens coneguessin, cosa que s’agraeix.
Ja no ho podem encobrir més. Es comencen a sentir rumors pel CESC i no tardaran a desemmascarar-nos. Companys de la CURTA de SENDERS: hem d’enfrontar el nostre terrible secret. En realitat som una secta gastronòmica i anar a caminar és només una cortina de fum.
Aquest diumenge ens vam estrenar al grup de senders per fer la tercera etapa del camí Oliba (des d’Artés fins a l’Estany).
Som dues noies, la Mireia i la Mercè, que ens vam conèixer a l’autocar, per coses de la vida ens vam asseure juntes i resulta que les dues érem noves, i a més a més havíem triat de fer el trajecte llarg, això ens va unir ja d’entrada.
Diuen que l’energia no es crea ni es destrueix, que només es transforma. Doncs aquí estic, intentant plasmar en paraules les bones energies que es desprenen i que m’enduc en totes les sortides amb la gent del CESC. Perquè tot i que a alguns de vosaltres us conec ja fa més d’un any, fins ara no havia pogut apuntar-me a les sortides del grup de Senders.
Diuen que sempre hi ha una primera vegada, doncs aquesta ha estat la nostra experiència en aquest primer tram de ruta.
Sembla ser que en aquestes sortides de Senders, pots triar entre 2 opcions, ruta curta o bé ruta llarga. I com no podia ser d’una altra manera, nosaltres decidim fer la llarga, què molt serà! -pensem- però no hi ha cotxe escombra, eh! Que quedi clar.
L’art romànic es presenta, doncs, com un element integrador de la Catalunya Central, i constitueix l’argument idoni per fomentar l’equilibri territorial i per donar a conèixer el paisatge, la gastronomia, la tradició i tota l’oferta turística complementària de la Catalunya interior.
El sender d’avui es presenta bé. Per una banda, després de fer autèntiques quilometrades amb en Barba, avui en una horeta serem a lloc. Per altre banda, tot i que Barcelona és a tocar, els camins que l’envolten són uns grans desconeguts per nosaltres i ens fa gràcia caminar-hi.
I no menys important, acaba la jornada amb una gran festa de celebració del final dels Senders de 1714, després de dos anys recorrent molts llocs significatius de la nostra història.
