EL CAMÍ OLIBA, Etapa 2. Manresa – Artés
Diuen que l’energia no es crea ni es destrueix, que només es transforma. Doncs aquí estic, intentant plasmar en paraules les bones energies que es desprenen i que m’enduc en totes les sortides amb la gent del CESC. Perquè tot i que a alguns de vosaltres us conec ja fa més d’un any, fins ara no havia pogut apuntar-me a les sortides del grup de Senders.
El dia de la 2ª etapa del Camí Oliba va començar ennuvolat, i sabíem que no milloraria.
De fet, la pluja només ens va donar 5 minuts inicials de treva. Però què importa una mica d’aigua?! L’aigua és vida! Així que l’energia que queia del cel ens va servir per agafar amb més força els quilòmetres que ens esperaven. No obstant, per si de cas algú no ho veia clar, poc després d’iniciar la marxa a Manresa ja vam parar a esmorzar al Santuari de la Salut, i així acabar de carregar energia. Cruspida la teca i amb els impermeables, capelines i paraigües a punt, vam reprendre la marxa, ara ja sí sense descans fins la següent parada: el Monestir de Sant Benet. Fins allà, un bonic tram quasi sempre a la vora del Riu Llobregat.
En arribar al Monestir, descans i foto de rigor. I després el “fins després”, ja que allà se separaven els dos grups. Els de l’opció curta es quedaren voltant amb més calma pel conjunt benedictí, tot i que al final de l’etapa ens van explicar que s’havien quedat amb les ganes d’entrar-hi, ja que la visita era massa llarga i no haurien arribat a temps a dinar (d’alguna manera havien de recuperar l’energia, no?).
Donat que la pluja no parava, jo vaig decidir seguir transformant tota la seva energia i vaig continuar caminant amb el grup de l’opció llarga. Després d’un primer tram amb menys encant, travessant el poble de Navarcles, vam continuar entre camps i bosc, ara ja sí amb la cinquena marxa posada per arribar a Artés després de tot un matí de pluja que s’havia tornat força intensa. I així, finalment, vam arribar al punt final de l’etapa, on vam prendre el relleu del primer grup en un bar on el personal, molt amable, ens va deixar treure les carmanyoles a canvi de demanar també algunes racions per compartir i unes quantes begudes (espirituoses o no).
Així, en el trajecte de tornada en l’autocar, mentre el Paulo passava comptes i ens feia gastar en atacs de riure l’energia que ens quedava, jo pensava en cadascun dels grans records que m’enduia d’aquesta estrena amb el grup de Senders. Moltes gràcies a tots i fins la propera etapa!!
Text: María Emília |