KHAN TENGRI, l’intent a cim

“Un últim esfooorç!! Vinga amuntl!! Només són les 10 del matí i tindré tooot el dia per descansar abans no surti per l’atac a cim! Buffff!! Quanta bufera només per arribar al camp 3!!”

Finalment i després de 8 hores intenses d’ascenció arribo al camp3 a 5900 metres. Hem sortit a les 2 de la nit del camp 1, hem estat aguantant la nevada durant la pujada sota la foscor més absoluta i després de 1700 metres de desnivell i de saltar-nos el camp 2, hem arribat a l’objectiu fixat: El camp 3.

Hi arribem i el primer que veiem és que les dues tendes que hi hauria d’haver plantades, es troben sota una gruixuda capa de neu recent. Només una de les dues deixa veure un parell de pams de la seva tela de color groc. L’altra ni s’intueix i l’haurem de buscar a cegues palejant aquí i allà com aquell qui busca un tresor.

La feina no esperada de palejar per a desenterrar les dues tendes ens xucla el poc oxigen que entra als nostres pulmons. Després de 6 hores de feina traient neu i fent una mica de bricolatge en alçada per a reparar unes varilles trencades pel pes de la neu, podem tornar a dir que tenim dues tendes plantades al camp 3. El que havia de ser una mena de jornada de descans, s’ha convertit en unes hores de transició esperant la sortida a cim.

Al camp 3 hi he arribat amb 3 russos. Dos d’ells són guies. De fet un d’ells és el que s’encorda a mi i és el que fins ara m’ha indicat el camí a seguir. És en Serguei de Sant Petersburg. Ens coneixem poc, però parlant amb ell en anglès miro d’esbrinar més coses d’ell per a poder agafar confiança amb el meu company de cordada. Aquests últims dies hem escalat plegats i m’agradaria equivocar-me però no em sembla un perfil d’alpinista massa prudent, ni centrat. Avui mateix, durant la nit, hem passat el conegut com a “neck bottle” (coll d’ampolla) dins d’una forta nevada. Les purgues de neu eren constants al nostre pas, i la possibilitat de quedar-nos sepultats sota una allau o un serac estaven dins de les apostes.

Però tornem al fil de la història: Hem arribat al camp 3 i hem gastat un bonus d’energia posant-lo en condicions. Al camp base hi ha el meus companys: l’Isaac, en Koki i el Xavi.Tots 3, per una cosa o altra, ja han tirat la tovallola. En certa manera els tinc enveja perquè ells es troben en zona segura i confortable i jo segueixo aquí a dalt, jugant al joc de les incerteses. Durant la tarda intercanvio algunes paraules amb els companys russos però la comunicació no és massa fluida… aconsegueixo parlar per emissora amb els companys que es troben al base i miren d’encoratjar-me per a tirar amunt, però a mi se’m fa un nus a la gola. Són masses emocions juntes i m’és difícil gestionar-les. Els dic que ho intentaré però el meu cos no diu el mateix.

Són les 6 de la tarda quan tornem a tenir 2 tendes en condicions i jo he fos neu per a fer 3 litres d’aigua per a hidratar-me. Comparteixo amb l’Eliah part del poc menjar que em queda. Després aprofito per estira-me i descansar fins a la mitjanit. Estranyament aquesta nit aconsegueixo dormir gairebé d’una tirada: gairebé cinc hores seguides.

Sona el despertador i de forma lenta però metòdica em preparo per a sortir de la tenda.

L’Eliah, amb qui la comparteixo, es resisteix a activar-se. Al cap d’uns minuts sentim uns crits en la distància… és en Serguei que ens demana que ens activem i comencem a tirar amunt. Surto de la tenda, la nit és clara i de moment el vent no bufa. El fred mossega de valent i tot i portar un guants molt gruixuts perdo la sensibilitat als dits molt ràpidament. Segueixo sentint els crits del Serguei i vaig a buscar la corda fixa que penja d’un serac.

Remunto un pendent de 70 graus en gel amb l’ajuda d’un piolet i una corda fixa. Els primers metres me n’adono que hauré d’autoimposar-me un ritme mooolt lent si no vull que els meus pulmons es quedin sense aire. Després de remuntar un munt de metres que se’m fan eterns, arribo al coll on en Serguei i l’Andrei ens estan esperant. Tot succeeix de forma molt ràpida: em canvio els guants per així poder recuperar els dits de les mans i em poso les manyoples de ploma, després intercanvio alguns monosíl·labs amb en Serguei, m’hi encordo i tirem ràpidament cap amunt per una aresta de neu. Des del coll on ens trobem em dona temps de fer una ullada ràpida a la temuda cara nord del Khan Tengri.

Amb l’ajuda de la llum de la lluna puc distingir la glacera North Inilchek i el gran buit de 2000 metres d’alçada que ens separa d’ella. Ja fa uns dies que estem sols en aquesta gran muntanya. A la cara nord no hi queda ningú i a la cara sud nosaltres som les dues últimes expedicions i només hi resta un reduït grup de persones que ens espera al camp base. És una sensació estranya; per una banda no hi ha traça oberta a la neu; la muntanya és tota nostra i no la compartim amb ningú més. La sensació d’exploració i d’aventura estan assegurats. Però per altra banda el grau d’esforç, d’exposició i de compromís també augmenta.

Obrir traça nova esgota, i molt! I si les coses es torcen no hi ha cap servei de rescat, vaja que ningú vindrà a treure’t d’allà dalt.

El ritme que seguim no és ràpid però tot i així em costa seguir al company. Li comento que no vaig massa bé i que no veig massa clar de tirar amunt. Ell em contesta que anem a bon ritme i que no hi ha cap problema. Al cap d’una estona trobem els primers ressalts rocosos on l’aresta comença a augmentar el seu pendent; les meves passes són feixugues, insegures… començo a grimpar per les primeres roques, quan veig que en Serguei es gira i ve cap a mi. Quan ens trobem només em deixa anar la frase “We should goes down” (hauríem de tirar avall). No tinc temps de reaccionar, sóc com un robot que obeeix ordres.

Només em surt respondre entre esbufecs amb un sec “ok”. Però com és que ara ha canviat d’opinió? No em diu el perquè de la seva decisió però jo tampoc li ho pregunto ni la poso en dubte. Comencem a tirar pendent avall, desfem els passos fets durant l’última hora i sense intercanviar cap paraula, ens creuem amb la cordada dels altres dos companys que venien darrere nostre.

És així com al mig de la nit i sense gaires discussions prenem la prudent decisió d’abandonar. Sé que quan sigui a baix reflexionaré sobre aquesta decisió i dubtaré si ha estat la correcta ja que ni de bon tros he portat el cos a límit. Sempre he tingut la línia vermella controlada i mai l’he traspassada, però per diversos motius el meu cap no volia continuar amunt. En Serguei sembla que tampoc ho ha vist clar. No sé les seves raons, però en qualsevol cas els dos hem coincidit en baixar.