La corda, una companya fidel a la muntanya.

 

Tots els que som habituals de la verticalitat en la muntanya utilitzem les cordes, en major o menor mesura, per poder-nos-hi recolzar alhora de realitzar les nostres activitats. Tot i que seria possible sortir sols a la muntanya, encara que no és gens recomanable perquè pot ser altament perillós, la corda ens hi acompanyaria igualment. La corda és, doncs, la nostra companya d’aventures permanent, la que sempre ens dóna seguretat, la que ens permet arribar a llocs que no podríem assolir sense ella i la que hem de cuidar i saber utilitzar si volem preservar la nostra vida intacta. Com tots els companys d’aventura, si l’aventura comporta risc, s’ha de conèixer bé.

Ni hi ha cordes que serveixin per a tot ni hi ha cordes que ho resisteixin tot. S’han de conèixer bé les possibilitats que ofereix cada corda i saber-les fer servir correctament per no danyar-les perillosament. És molt recomanable assistir a les jornades tècniques sobre cordes que s’acostumen a fer a instància de l’organització en algunes trobades de muntanyencs. Així, es poden experimentar moltes de les coses que s’expliquen en aquest article. En aquest article es pretén fer un recull de dades que resumeixi una mica allò bàsic que s’ha de saber sobre les cordes que s’empren a la muntanya per progressar o per seguretat.

 

Breu pinzellada sobre l’origen de les cordes i el seus usos ancestrals

L’origen de les cordes és totalment incert però se sap que ja es feien servir en la prehistòria, utilitzant arrels, tires de cuir o tiges trenades. S’han arribat a trobar restes fossilitzades de cordes molt primitives a la cova de Lascaux, a la Dordonya, França[1]. L’avantatge d’utilitzar una corda, o similar, és poder aplicar una direcció concreta a la força que s’exerceix i això resulta una molt bona eina per caçar, pescar, estirar, lligar, hissar, cosir i un llarg etcètera.

Els nusos i els seus inicis estan íntimament lligats a l’origen de les cordes perquè, sense aquests, les cordes no tindrien la utilitat que tenen. Sense l’evolució dels nusos no s’hagués avançat fins a tenir les cordes actuals. Els nusos formen un tema a part que no és l’objecte d’aquest text però se’n farà alguna referència degut a la relació que existeix entre la resistència de les cordes i els nusos que s’estiguin emprant.

 

Evolució dels materials constructius i dels usos de les cordes

Hi ha cordes de diàmetres molt variats, de materials molt heterogenis i amb mètodes de creació molt diferents. Inicialment, les cordes eren de fibres naturals trenades i els usos que tenien eren molt limitats però amb el pas dels anys, i de l’evolució tecnològica, s’ha anat obrint el ventall de possibilitats que aquestes ofereixen.

Des dels fils per suturar fins a les cordes de gran diàmetre que serveixen per amarrar vaixells als molls, hi ha diàmetres per tots els gustos. En muntanya, però, les cordes que s’utilitzen habitualment tenen diàmetres entre 8,5mm i 11 mm, tot i que hi ha algunes excepcions. En general, si tenen diàmetres menors se’ls considera cordinos auxiliars. És important utilitzar només cordes homologades per la UIAA i escollir-ne bé el tipus en funció de que tinguem previst fer.

Els materials emprats en l’actualitat són principalment sintètics i els més habituals són la poliamida, el polipropilè, el poliester i el polietilè. Més recentment s’hi ha afegit l’aramida, que és un tipus de poliamida o la dyneema, que és de polietilè de mòdul alt. Hi ha noms que s’utilitzen popularment com ara el niló (poliamida) o el kevlar (aramida) que en realitat són d’aquests materials. També existeixen cordes ‘flotants’ amb l’ànima de polipropilè que s’havien utilitzat pel barranquisme però degut a la seva poca resistència, i algun altre motiu menor, s’han anat descartant amb el temps.

Bàsicament, hi ha tres paràmetres importants a saber del tipus de material de què està feta una corda: el seu punt de fusió (PF), la temperatura a la que es fon; la seva resistència a l’abrasió, que determina la dificultat amb que es desgasta; i el seu dinamisme, que és l’elasticitat que té. Com més alt sigui el punt de fusió i com més alta sigui la seva resistència a l’abrasió, millor. Pel que fa al dinamisme, doncs dependrà molt de l’ús que s’hagi de fer de la corda.

Algunes característiques genèriques:

• Poliamida: PF de 250º. Bona resistència a l’abrasió. Molta elasticitat.
• Polipropilè: PF de 150º. Poca resistència a l’abrasió. Força elasticitat.
• Poliester: PF de 245º. Bona resistència a l’abrasió. Poca elasticitat.
• Polietilè: PF de 128º. Poca resistència a l’abrasió. Poca elasticitat.
• Aramida: PF de 300º. Molta resistència a l’abrasió. Poca elasticitat.
• Dyneema: PF de 165º. Molta resistència a l’abrasió. Molt poca elasticitat.

Totes les cordes es creen mitjançant un trenat de fils però el material d’aquests fils i el tipus de trenat determina les diferències de cadascuna d’elles. Hi ha cordes de prestacions molt elevades que afegeixen un acabat extra que n’augmenta la resistència mitjançat un tractament termoquímic que s’explicarà més endavant.

Els usos han evolucionat tant com les cordes però també es podria afirmar el contrari, les cordes han evolucionat tant com els usos. Inicialment, els usos eren per raons ‘laborals’. Des de la prehistòria i passant per les edats antiga, mitja i moderna, fins arribar a l’edat contemporània, hi ha hagut moltes evolucions i sempre lligades a l’àmbit de la supervivència. Tot i que a finals del segle XVIII ja es feien servir cordes per conquerir cims difícils ha estat d’unes dècades ençà que les cordes, com tantes altres coses, han esdevingut una peça clau per a usos molt lligats a la muntanya i a les activitats d’oci. Des de les activitats més conegudes com ara l’escalada, el barranquisme, l’espeleologia, l’alpinisme o el bungee jumping fins a d’altres de no tant conegudes com el rope jumping, en totes es fa un ús habitual de les cordes. Per a cada disciplina es necessita un o més tipus de cordes, depenent de les variants que hi pugui haver dintre de cada esport.

 

Parts d’una corda

Les cordes tenen dues parts clarament diferenciables, l’ànima i la camisa. L’ànima (o nucli) és la part interior de la corda, que consisteix en un trenat de fils gruixuts que són, alhora, trenes de fils més fins. Algunes cordes duen una cinta identificadora a dintre de l’ànima que dóna dades sobre la corda: el material, l’any, el tipus, el fabricant, etc. La camisa (o funda) és la capa exterior que recobreix l’ànima. En general, l’ànima dóna aproximadament 2/3 de la resistència de la corda i la camisa el 1/3 que falta, però hi ha excepcions. L’inconvenient de tenir la camisa separada de l’ànima és que, en el cas de trencar-se un bon tros de la camisa, aquesta s’esmunyi cap avall i ens quedem penjats només de l’ànima. Per tant, per esports com ara el barranquisme, que les cordes poden patir molta abrasió, això pot representar un problema seriós. Hi ha algunes cordes d’alta gama i que tenen la camisa i l’ànima soldades termoquímicament, fet que els atorga molta més resistència a l’abrasió i representen molta més seguretat.

També, hi ha una sèrie de noms propis en el maneig de les cordes que provenen de l’ús nàutic i que convé saber per poder-s’hi referir quan calgui. Per entendre les descripcions dels nusos també és molt útil conèixer-les.

 

Alguns conceptes importants relacionats amb les cordes

• La resistència estàtica: és el valor de la força necessària per trencar una corda sense nusos aplicant-li una tracció lenta i contínua. Quan s’especifica la resistència d’una corda es fa referència a aquest valor. Si una corda té algun nus, la part on està el nus és més dèbil. Cada nus té una propietat anomenada resistència residual, i que és el percentatge de la resistència que manté en relació a la resistència estàtica de la corda. Per exemple, si un nus té una resistència residual del 75% i està en una corda que té una resistència estàtica de 2000kg, si s’hi aplica una força de més de 1500kg aquesta es trencaria pel nus. Per aquesta raó, és molt important conèixer el material, les tècniques i les seves limitacions, perquè una mala combinació por fer reduir dràsticament els marges de seguretat.

• L’elasticitat: en gran part, és una propietat atorgada a les cordes pels materials dels quals estan fetes. Si el material, o la combinació de materials, és més elàstic la corda serà més dinàmica. També hi té molt a veure el tipus de trenat que s’hagi escollit per fer la corda. Aquesta elasticitat dóna més o menys dinamisme a cada corda, i això li dóna més o menys capacitat d’absorbir l’energia d’una hipotètica caiguda.

• La força de xoc: durant una caiguda la corda absorbirà més o menys energia en funció del seu dinamisme però sempre hi ha una part que no absorbeix. Aquesta energia no absorbida per la corda, i que és absorbida pel muntanyenc i per la resta d’elements de la cadena de seguretat, s’anomena força de xoc. Com més gran és la força de xoc més risc hi ha de que el muntanyenc prengui mal, arribant inclús a comportar riscos elevats per la columna vertebral, o que algun dels elements de la cadena de seguretat es trenqui. Per tant, és molt perillós sobrepassar els límits màxims establerts per la força de xoc. Es considera que el cos humà pot aguantar de manera puntual i instantània una força de xoc màxima de 12kN (1.200kg).

• El factor de caiguda (FC): és un concepte que reflexa la duresa d’una caiguda. Normalment té un valor entre 0 i 2, sent 0 la més suau i 2 la més dura, tot i que en alguns casos, com passa fent vies ferrata o en passamans oblics, es podria arribar a superar aquest valor.

Si es cau mentre s’està en suspensió, el FC és 0; si es cau una distància igual a la longitud de corda emprada, el FC és 1; si es cau el doble de la longitud de la corda emprada, el FC és 2.

El valor d’FC es calcula dividint el número total de metres que s’han caigut entre el número de metres de corda utilitzats, i que poden absorbir l’energia de la caiguda. A banda del factor de caiguda, com més dinàmics siguin la corda i els elements de la cadena de seguretat, menor serà la temible força de xoc. En cordes semiestàtiques, les caigudes de factor 2 poden representar fàcilment un dany seriós per l’usuari i pels elements de la cadena seguretat.

 

Tipus de Cordes

Les cordes poden ser de tres categories diferents segons el seu dinamisme, l’elasticitat que tinguin. Poden ser estàtiques, semiestàtiques o dinàmiques.

1. Les cordes estàtiques no es fan servir perquè s’hi pengin les persones sinó per hissar coses, per baixar-les o per fixar-les. També poden servir per muntar ponts tirolesos (tirolines). No estan homologades per ser utilitzades per cap altra finalitat que no sigui com a cordes auxiliars.

1. Les cordes semiestàtiques es fan servir en aquells casos ens el quals no es prevegi una ‘caiguda’ i que l’elasticitat de la corda sigui un inconvenient en lloc d’un avantatge. L’elongació estàtica màxima d’aquest tipus de cordes ha de ser inferior al 5%. Aquestes cordes són les que es fan servir en el barranquisme i en l’espeleologia. La diferència fonamental entre les cordes de barranquisme i les d’espeleologia és que les primeres poden tenir un tractament hidròfob que fa que agafin menys aigua, i pesin menys un cop mullades. S’ha de tenir en compte que les cordes de poliamida, que són les més habituals, s’encongeixen un 8-10% amb l’aigua. S’ha de pensar en aquest fet a l’hora d’escollir la longitud de corda desitjada. Si es fan barrancs s’encongiran molt ràpid i fent espeleologia a mesura que es vagin netejant, però s’acabaran encongint. Per tant, si es desitja disposar d’una corda de 100 metres, se n’han de comprar uns 110 metres. Hi ha cordes que venen preencongides de fàbrica, i que són una mica més cares pel tractament extra, però si es pensa bé, els metres de corda que es compren rendeixen més. Tot i així, les cordes estabilitzades també s’encongeixen una mica encara que molt menys.

Les cordes semiestàtiques no són estàtiques del tot, i en cas d’una tensió gran i sobtada tenen un cert dinamisme, però quan s’hi penja algú no s’estiren exageradament, evitant que la corda faci de ‘molla’. Aquest efecte de molla que fan les cordes amb molta elasticitat se li diu col·loquialment el xiclet de la corda o l’efecte io-io. Com més gran és el xiclet més gran és l’abrasió que rep una corda als punts de fregament i més incòmode és ascendir per ella.

Dintre de les cordes semiestàtiques hi ha quatre tipus diferents, definits segons una norma en funció de paràmetres com la resistència a possibles caigudes, diàmetre de la corda, elongament estàtic màxim, etc.

• Cordes tipus A: són per ús general, les de millors prestacions en matèria de seguretat però també les més voluminoses i pesades. Generalment són de poliamida. Són les més aptes per un ús intensiu, per grups grans, per entorns amb roques molt abrasives i tallants, i, en general, per qui vulgui extremar la seguretat. El diàmetre mínim que tenen és 9,5mm.

• Cordes tipus B: reservades a grups tècnics que tinguin molta experiència i sàpiguen reduir al mínim els fregaments per reduir-ne les conseqüències. Generalment són de poliamida. Són cordes força menys resistents que les de tipus A però força més lleugeres i menys voluminoses. S’ha de tenir en compte que les cordes fines tenen major xiclet. El diàmetre d’aquestes cordes ha d’estar entre 8,5mm i 9,5mm.

• Cordes tipus C: són les cordes flotants. Tenen l’ànima de polipropilè i la camisa és generalment de poliamida. Són poc resistents. Per això només es poden utilitzar en doble i només per a rapelar; no es poden utilitzar per ràpels guiats ni per ponts tirolesos ni per altres maniobres. Això fa que l’ús d’aquestes cordes estigui en declivi. No compten amb una norma europea aprovada per a tots els països. El diàmetre ha de ser major de 9mm però solen ser de 9,5mm fins a 10,5mm.

• Cordes tipus L: són cordes lleugeres que, per ara, només tenen una norma aplicable a França. A la resta de països se les consideren cordinos auxiliars. Generalment són de poliamida. S’utilitzen només per a fer espeleologia i, sovint, en puntes d’exploració. S’ha de tenir en compte que en ser cordes molt primes, la resistència és molt baixa i els descensors corren molt ràpid, fet que obliga a anar amb una precaució extrema. El diàmetre d’aquestes cordes és menor de 8,5mm.

1. Les cordes dinàmiques són el tipus de corda més conegut en el món del muntanyisme. Són cordes especialment dissenyades per absorbir part de l’energia durant una caiguda i s’empren principalment per fer escalada o alpinisme tot i que es poden fer servir ocasionalment en altres disciplines, per assegurar un ràpel o per fer una escalada puntual. El fet que absorbeixin part de l’energia fent de molla permet a l’esportista no fer-se el mal que es faria en donar-se un cop sec lligat en una corda sense elongació. El seu dinamisme rau en el fet d’utilitzar poliamides elàstiques i de fer-les d’un determinat tipus de trenat. Tenen un elongament estàtic del 10-12% i no poden tenir-ne un de dinàmic superior al 40% pels perills que podria ocasionar en una caiguda forta. Aquestes cordes acostumen a tenir entre 8mm i 11mm, i n’hi ha de 3 tipus diferents. Els usuaris poden escollir entre cordes simples, dobles o bessones segons les seves necessitats i costums.

• Cordes simples: identificades amb un número 1, són còmodes d’utilitzar i de desenredar. Estan homologades per ser utilitzades en simple i s’utilitzen generalment per fer escalada esportiva, escalada artificial o en grans parets amb poca possibilitat de trobar arestes tallants. L’inconvenient principal que tenen és que es depèn d’una sola corda, i aquesta no hauria de fallar en cap cas. Tenen diàmetres entre 9,4mm i 11mm.

• Cordes dobles: identificades amb el número ½, aquestes cordes són més incòmodes d’emprar que les cordes simples. Només estan homologades per parar la caiguda d’una persona si treballen en doble. Es fan servir principalment en escalada clàssica o en vies alpines. Les dues cordes treballen juntes, lligades les dues a l’arnès, i es passen per dintre dels mosquetons d’assegurança de manera alternativa. Així, al primer punt d’assegurament se’n passa una i al següent punt es passa l’altra, i així successivament. D’aquesta manera, tot i estar fent una sola via d’escalada, en el cas de caure es reparteix el pes entre dues cordes de traçat lleugerament diferent i es redueix el risc que una sola aresta talli tot el sistema d’assegurament. També, en el cas de ser una cordada de tres persones, el primer pot assegurar en top-rope als dos següents utilitzant una corda per a cadascun. En ser dues cordes, es pot repartir el pes entre els muntanyencs i es poden fer ràpels més llargs perquè es disposa del doble de metres de corda per rapelar. Tenen diàmetres entre 8,1mm i 9mm.

• Cordes bessones: identificades amb dos cercles entrellaçats tenen un diàmetre molt petit i són molt lleugeres. Es fan servir principalment en vies alpines, glaceres i en escalada en gel. Són poc polivalents perquè les dues cordes s’han de passar obligatòriament per tots i cadascun dels punts d’assegurament. L’únic avantatge que tenen, a banda de ser molt lleugeres i poder repartir el pes entre els muntanyencs, és que permeten fer ràpels molt llargs. Aquestes cordes estan homologades per rapelar en doble, i per tant, es poden fer ràpels el doble de llargs del que es podrien fer amb una corda simple. Tenen diàmetres entre 7,5mm i 8mm.

 

Ús de les cordes 

Contràriament a allò que molts pensen, la vida útil de les cordes no depèn només del temps d’utilització i de la vida que hagi tingut. Una corda nova tancada en un armari durant molts anys estarà per llençar encara que aparentment estigui en bon estat. La raó és que les fibres es degraden amb independència de si s’usa o no. Evidentment, com més s’utilitzi i pitjor se la tracti, envellirà molt abans, però les cordes tenen una caducitat per sí soles. S’estima que en un màxim de 15 anys qualsevol corda s’haurà degradat tant que utilitzar-la seria realment perillós.

En general, i sempre respectant el que recomani cada fabricant i que la corda no hagi quedat malmesa abans per alguna raó, es parla que les cordes s’haurien de jubilar segons l’ús que se’n faci però mai més tard dels 10 anys. Un criteri aproximat seria el següent:

• Ús molt intensiu: de 3 a 6 mesos.

• Ús de cap de setmana: d’1 a 3 anys.

• Ús esporàdic però regular: de 4 a 5 anys.

• Ús realment esporàdic: de 8 a 10 anys.

 

Per fer-ne un bon ús s’han de tenir en compte algunes bones pràctiques.

• En general, tenir molta cura amb les arestes tallants i amb les pedres que puguin caure i malmetre la corda.

• No rapel·lar excessivament ràpid, s’estima que no a més de 2m/s, però costa de calcular aquesta velocitat tot baixant. S’ha de baixar moderadament ràpid i sense sotracs ni salts.

• Durant un ràpel llarg, o en dies molt calorosos, s’ha de mantenir una velocitat moderada i constant, tot intentant no parar a mitja baixada quan el davallador estigui molt calent.

• Les cordes semiestàtiques s’han de tenir en remull 24 hores i haver-les assecat a l’ombra abans de fer-se servir per primer cop per no generar un desplaçament incontrolat de la camisa respecte de l’ànima. Algunes cordes de prestacions altes ja venen amb aquest tractament fet de fàbrica.

• En el barranquisme i l’espeleologia, s’han d’utilitzar protectors de corda o altres elements que evitin els fregaments importants a la corda. És important tenir especial cura que el fregament no sigui mai sobre cap nus, fet que augmenta dramàticament el risc de malmetre la corda i que aquesta quedi seccionada.

• En el barranquisme, s’han de minimitzar els fregaments múltiples fent servir tècniques de desembragatge de cordes, tot fent córrer la corda uns 20 centímetres després de cada davallada.

• S’han de plegar bé les cordes de manera que no agafin ‘rissos’ de puguin dificultar el maneig de la corda, especialment, durant el llançament de la corda a l’hora de fer un ràpel o durant la maniobra de descens.

 

Com es plega una corda?

És important plegar-la bé degut a que si no es fa correctament s’ajuda a que la corda s’arrissi. Els ‘rissos’ de la corda apareixen quan aquesta gira longitudinalment sobre sí mateixa i s’ocasionen una sèrie d’ondulacions que poden acabar formant llaços espontanis que en dificulten el maneig. Llavors la corda s’entortolliga, es formen uns llaços revirats diverses vegades i es forma un garbuix que sovint desemboca en un o més nusos. Aquest fet representa un perill potencial durant un ràpel. Si muntant un ràpel es llança la corda amb rissos i s’hi forma un nus, es pot complicar el ràpel o es corre el risc que la corda es quedi enganxada en algun lloc. Per això és molt important saber plegar bé les cordes.

Hi ha diversos mètodes per plegar correctament una corda que varien una mica en funció de l’escola d’aprenentatge, o de la disciplina esportiva que es practica, però tots tenen un principi comú i que és el més important per evitar-ne el rissat. El pas número 1 de la imatge següent mostra com s’organitza la corda fent un senó llarg per una banda de la mà i després un altre per l’altra banda, de manera alternativa i fins deixar només uns dos o tres metres sense plegar. Aquest pas és comú a tots els mètodes de plegat que dificulten el rissat de la corda. Després, el pas 2 d’aquest mètode de plegat és donar-li una sèrie de voltes amb la corda sobrant, fent-les de baix cap a dalt perquè quedi tot ben travat, i un cop se n’han fet quatre o cinc es passa un senó per sota de la mà que aguanta la corda; per dintre del ‘forat’ que forma la corda plegada. Per a fer el pas 3 només s’han de passar els xicots de la corda per dintre del senó i tibar-la per deixar-ho tot ben travat. Opcionalment, durant el pas 1, es poden deixar cinc o sis metres sense plegar. D’aquesta manera, en acabar el pas 3 sobren uns quants metres sense plegar. Així es pot improvisar una ‘motxilla de corda’, fent servir aquests metres de corda per fixar la corda a l’esquena i a la cintura, permetent transportar la corda amb comoditat.

 

Manteniment i cura de les cordes

• Les cordes s’han de revisar amb el tacte i amb la vista després de cada ús. D’aquesta manera ens estalviem desar una corda en mal estat i utilitzar-la sense haver-la revisat.

• Les cordes, igual que totes les fibres sintètiques, s’han d’eixugar en un lloc ventilat i a l’ombra.

• Convé ruixar les cordes de barrancs amb aigua neta i clorada abans de desar-les per evitar que les sals i els elements biològics la puguin malmetre. Si les cordes estan brutes, convé rentar-les amb un sabó neutre. Les d’espeleologia se’ls ha de treure el fang i rentar-les tan bé com sigui possible abans de desar-les.

• Es bo tenir controlada la data d’adquisició de cada corda, escanejant-ne en tiquet de compra o la fitxa amb les dades de la corda i desant-ho a l’ordinador. Així, és més senzill tenir clar quan s’ha de jubilar cada corda.

• Les cordes s’han de desar ben plegades en un lloc fosc, sense humitat i lluny d’agents químics que les puguin fer malbé.

 

Detecció de defectes i parts malmeses 

• Si es troben zones de desgast importants o arrencaments de teixit de la camisa, anomenades flors, se n’ha de valorar la gravetat. En el cas de trobar una flor severa, no s’ha de dubtar en tallar la corda traient la flor i preservant les parts en bon estat.

• Si, tot i no haver-hi cap flor, hi ha alguna zona amb un aplanament, un aprimament o una zona on la corda doblegada no dibuixa una corba sinó que hi fa un angle marcat, s’ha de tallar perquè pot significar que té l’ànima malmesa.

• Si la corda s’ha ‘engreixat’ parcialment, o total, i/o està excessivament rígida és que està manifestant signes evidents d’envelliment i de degradació.

• En general, qualsevol canvi en l’estat de la corda respecte a l’estat en que es va adquirir és sospitós de ser un símptoma de degradació o de dany de la mateixa. Si no s’està segur de l’estat en què es troba l’ànima, que no és tant senzill de veure com amb la camisa, és recomanable tallar un tros de corda en una de les puntes, separar-ne les fibres i provar d’estirar una mica de fibra de l’ànima. Si fent això s’aconsegueix arrancar trossos petits de les fibres, significa que l’ànima està en una fase avançada del procés de degradació.

 

 El futur de les cordes i la millora de materials

El futur de les cordes passa, indefectiblement, per la millora dels materials. És impossible preveure què passarà realment, i potser hi hagi un salt tecnològic tan gran que permeti que les cordes no siguin necessàries, però mentre hi hagi necessitat de cordes l’evolució no podrà ser en una línia gaire diferent a la que hi ha hagut fins el dia d’avui. Apareixeran materials menys pesats alhora que més resistents a l’abrasió i a les temperatures extremes, que serviran per treballar amb diàmetres més petits, permetran reduir el pes de les cordes. Perquè això sigui possible també s’hi hauran d’adaptar els aparells mecànics per poder ascendir i descendir cordes fines amb comoditat i seguretat. Es pot fantasiar molt sobre cordes en simple que es desenganxin soles després d’un ràpel, cordes que t’avisin quan arribin a l’aigua o quan existeixi una aresta perillosa o cordes que es comportin més dinàmicament segons hi hagi una caiguda o no, però sent realistes, serà molt difícil sortir de la línia evolutiva actual dels materials. En seguim parlant en un futur!

 

Marques de cordes de referència

Hi ha diverses marques que produeixen cordes destinades a esports de muntanya arreu del món. Aquestes en són només algunes de les més conegudes.

• Korda’s (Catalunya)
• Fixe-Roca (Catalunya)
• Beal (França)
• Petzl (França)
• Edelweiss (França)
• Mammut (Suïssa)
• Edelrid (Alemanya)
• Singing Rock (República Txeca)
• Tendon (República Txeca)
• Sterling Rope (EEUU)

 

Bibliografia:

• Budworth, Geoffrey. NUDOS. Ed. Parragon, 2007.
• Durán Fernández, David. Cuerdas, cintas y cordinos. F.E.E. , 2006.
• Hoffmann, Michael. Manual de escalada, 2ª edición. Ed. Desnivel, 1994.
• García Algaba, Francisco José. Maniobras de rescate en cavidad. F.E.E. , 2014.
• Martínez Hernández, José. Manual de espeleología. Ed. Desnivel, 2012.
• Autors varis de la Escuela Aragonesa de Montañismo. Manual de descenso de barrancos. Ed. Prames, 2001.
• Autors diversos. Descenso de barrancos, técnicas avanzadas. Ed. Desnivel, 2013.
• Montesa, Jesús; García, Obdulia. Autorescate en barrancos. Ed. Desnivel, 2005.
• Autors diversos de l’EFCanyon i de la FFS. Manual técnico de descenso de cañones. Ed. Desnivel, 2004.
• Autors diversos de l’Escola Valenciana d’Espeleologia. Rompiendo nudos. Ed. Mediterraneo Proceso Gráfico, 2011.

 

 

Francesc Boix

 

 

[1]

Breuil, H. Any 1955. Découverte par M. l’abbé Glory de débris de corde paléolithique à la grotte de Lascaux (Dordogne). Comptes rendus des séances de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres. Volum 99, nº2, pàg. 194. [http://www.persee.fr/doc/crai_0065-0536_1955_num_99_2_10431#doc-cite]